14 - Jean Echenoz

M.A.: La guerra tractada d’una manera breu, intensa, crua, bona.

C.: A mi d’entrada la idea de llegir un llibre sobre la Guerra del 14 no em resultava especialment atractiva, però tant per la magnífica prosa com per la capacitat de crear ambients, crec que ha valgut la pena llegir-lo.

M.A.: M’agrada l’habilitat de l’autor per descriure llocs, ambients, situacions, emocions... amb poques paraules i de manera sorprenent.

C.: És veritat. A mi m’ha sorprès que les idees i sobretot les sensacions que traspassa siguin tan intenses i precises. D’alguna manera et fa "viure".

M.A.: I ho fa amb poques paraules. T’arrossega i et posa en la pell dels personatges, vius el paisatge, l’eufòria del començament, com se’n van a la guerra, la degradació d’aquesta, la crueltat, la misèria, un sense sentit ressaltat per la incompetència i allunyament dels qui manen, que utilitzen els homes per fer la guerra.

C.: Per altra banda m’ha engrescat molt la capacitat narrativa. Les frases llargues i complexes que es llegeixen amb total fluïdesa, les aportacions de vocabulari tècnic específic que tant poden ser de sabates, com de peixos o d’equipaments dels soldats... I els tocs d’humor o ironia quan menys t’ho esperes.

M.A.: Jean Echenoz domina l’ofici. Et posa en la pell dels protagonistes, et porta a la guerra, te’n torna i et fa recuperar un dia a dia completament canviat. Quan has acabat de llegir el llibre, saps que en llegiràs un altre d’aquest autor.

C.:Sí, és molt bo. I quan en rellegeixes algun tros encara el tens en millor concepte. Com els clàssics. 
 

(A quatre mans)

84, Charing Cross Road - Helene Hanff

M. À.: Es llegeix bé. Al començament no saps gaire on anirà a parar, però després vas tenint curiositat per saber com anirà la relació entre el llibreter i l'autora de les cartes.
C.: M'ha agradat tot i que m'ha semblat poca cosa, això sí, posada amb gràcia.
M. À.: És curiós i fàcil, però no és un llibre per rellegir. El repàs d'autors i lectures que fa crida l'atenció, però no deixa de ser una tria molt personal. M'agrada la sensibilitat que té per la qualitat de l'edició dels llibres.

C.: Trobo que té estil suflé, o sigui que es desinfla. Si li treus les adreces, salutacions, adéus, llistats de llibres... queda poc.

M. À.: Tampoc vol ser altra cosa que un recull epistolar espontani, entre dues personalitats molt diferents, cadascuna amb un entorn molt divers, que comparteixen l'estima pels llibres. Tot plegat amanit amb altres personatges que donen més joc al llibre. Té un estil amè i desperta la curiositat. No crec que l'autora volgués anar més enllà.

C.: Hi estic d'acord. No és un llibre amb grans pretensions. Se li ha de reconèixer que l'enumeració de llibres li dóna un toc de refinament literari. Les personalitats de la Helen i en Frank responen als tòpics de contenció anglesa per part del llibreter i d'excés d'espontaneïtat americana per la de l'autora.  

M. À.: Un tòpic, el de la contenció anglesa, que potser traeix la visió que en té l'autora, encara que les cartes dels altres personatges anglesos el desmenteixen. Ben mirat, crec que són aquestes cartes les que donen frescor i interès al llibre. Si es reduís a la correspondència entre la Helene i en Frank, seria força més pobre.

C.: És ben veritat. I com a conjunt de corresponsals es pot concloure que el mèrit de l'escriptura està molt repartit.

(A quatre mans)

Stoner - John Williams

Un bon llibre. Dels que queden gravats a la memòria amb força i concreció.

No hi ha gaire res amable en l’argument. Mostra la trajectòria d’un noi camperol que es veu dirigit a la universitat per formar-se en la millora de les explotacions agrícoles. Casualment hi descobrirà la passió per la literatura, que més endavant traslladarà a la docència en el mateix recinte universitari. 

El procés de profund creixement intel·lectual i literari, fins i tot docent, es veu afectat per situacions i personatges anul·ladors, tant a nivell personal com acadèmic, que afronta amb relativa dignitat, encara que amb una certa passivitat i resignació, potser resultat d’una lògica herència de les actituds deterministes de tants avantpassats agricultors en terra desagraïda.

A l'estil de les novel·les de Simenon, les atmosferes que presenta la novel·la són molt consistents, segons com angoixosament palpables. Els personatges es fan reals, tenen una força que sorprèn i atrapa el lector de forma molt precisa. Els veus, els notes, els sents, els recordes. Sents com a pròpia la impotència i l’enfonsament en què es troben. A pesar de tot, i a la seva manera, el protagonista no deixa d’oferir amor, un amor que pot arribar a un grau de comprensió i acceptació tals, com el d’agrair, per exemple, que la seva filla begui per suavitzar la desesperació que l’envaeix.

És un llibre ben escrit, amb un domini precís del llenguatge, amb esclats de saviesa i poesia. L’estructura de la novel·la no recorre a formalismes innovadors ni a plantejos que trenquin la linealitat de la narració. Senzillament, el format està al servei de la història, i en aquest cas, s’agraeix.

Un autor que és capaç de dotar de tanta consistència, credibilitat i veritat tant els personatges com els ambients, ben segur que és un gran escriptor.

Quan el llibre parla de literatura és immens, quan parla de la vida és intens i trist. 

Vetlla - Jordi Llavina

L’amiga em va regalar un llibre

que sempre més m’ha acompanyat.

Conserva entre les velles pàgines

aquella prima cinta negra

que m’ajudava a trobar el vers

que encara havia de llegir.

Avui la cinta és una trena

esbadiada, i el cartró

de la coberta té un doblec

que és com la nafra d’una cara.

Quan em va fer present del llibre,

ella, com jo, també era jove.

Si en vam llegir, plegats, de versos

de l’obra que anys després jo hauria

de repassar ben sol! Va fer-se

groc el paper, i ha criat taques,
taques no gaire diferents

de les que han escollit la pell

d’aquestes mans com qui ha triat

un àlbum per poder mostrar

segells de col·lecció del temps.

Vetlla és un relat en vers que té les virtuts de la narrativa i de la poesia. Atrapa el lector  de manera planera i àgil com una bona novel·la i, com en la poesia, convida a aturar-se i rellegir-ne fragments per gaudir de la musicalitat del vers i del sentit i riquesa del llenguatge. Això només s'aconsegueix amb professionalitat, rigor, coneixement de la llengua i de la tècnica literària.

Es tracta d'una història narrada en primera persona des de la perspectiva de la maduresa, que ens explica un amor de dos joves. La història és conduïda a partir d'un llibre regalat per la noia al noi i d'una dedicatòria enigmàtica que ella hi escriu, el sentit de la qual es va descabdellant al llarg de la lectura.

Cuentos de los sabios de África

"A l'Àfrica quan mor un ancià, crema una bibiloteca"

Aquesta frase és d'Amadou Hampaté Ba, historiador, escriptor, autor de contes, poeta i  pensador africà, que va treballar per la recuperació i conservació de les tradicions orals africanes.   Cuentos de los sabios de África, editat per Paidós, és un recull de contes breus la majoria peul, fet per aquest autor, que ens apropen un món sovint desconegut d'una manera bella, senzilla i sàvia.